HALONG BAY

LA BADIA DE HALONG BAY, evoca unes sensacions i uns calfreds marevellosos. Sencillament preciós, impressionant, extraordinari, admirable, espaterrant, espectacular, sorprenent... Em deixo algun adjectiu?

Els 3 dies de creuer van ser l’estrella del viatge. Un creuer per nosaltres sols, un “junk” (l’embarcació típica Vietnamita) amb només 2 cabines i tota una tripulació al nostre servei. No s’havia de compartir ni taula ni tumbona ni sofà amb ningú. 

3 dies dedicats a contemplar bellesa i a malbaratar relax mentre la retina disfruta com un nen petit amb una joquina nova.

Un cop presentada la tripulació i acomodats a la cabina, ens comencem a moure suaument. En 10 minuts deixem el port enrere i ens anem endinsant per la badia. Apareixen maquíssimes formacions de roca cobertes per un llençol de selva tropical i aus que les voltegen. Hi han de totes mides, desde la que li falta poc per dir adéu fins la enorme paret vertical esculpida per l’aigua i el vent, plena de detalls que poden passar desapercebuts sino et fixes bé, com un temple en miniatura o animalons salvatges. 

Tots 4, admirem en silenci una petita part d’aquest paisatge casi irreal, els meus pares es miren, els seus ulls mostren felicitat, en Marc oblida els mals de cap que està tenint degut a la seva feina, espero que el patiment que ha anat carregant aquests últims dies es vagi diluint una mica i jo em limito a ser una simple espectadora de tot plegat. 

Arriba l’hora de banyar-se. Saltar sense por i nedar entre les muntanyes inundades. No es veu el fons, costa alliberar-se de la por i nedem a prop de l’escala fins que una veu interior et crida : Aprofita i neda lluny... molt lluny...

En pocs minuts, el sol es comença a amagar i la sensació de pau augmenta. Regna una calma absoluta. Anem deixant que passin les hores mentre juguem a les cartes fins que els nostres ulls diuen bona nit.

Un nou dia. Ens llevem amb una boirina que dóna un aire místic al paisatge. Ho podem apreciar només obrint els ulls i mirant per la finestra de l’habitació. Les muntanyetes no han marxat, encara les veig...

Ens porten a veure un poble molt pintoresc. Conjunts de cases molt petites de colors vius que suren. Cases amb flotadors que es comuniquen entre elles i formen un poble. Tenen botigues que són les barques ambulants que van passant, escoles, bars, animals de companyia.... Jo encara em pregunto com poden viure així, surant, sense poder córrer ni tocar terra ferma. 

I per finalitzar la ruta, passejada amb bici y visita a l’illa “Quan Lan”. Platja d’aigües cristalines i sorra blanca. El millor de tot : Tota una platja per nosaltres sols!!

Preparats, llestos, ja!!!!!

Una cova impressionant. Uns 800m de galeries i enormes sales d'uns 30 m d'alçada. Aqui dins, deixem que la ment voli a la fantasia, veient tot tipus de formes, figures i textures.

La llegenda explica que fa molt i molt de temps, quan els Vietnamites lluïtaven contra els invasors Xinesos del mar, l'emperador de Jade envià una familia de dracs celestials per ajudar a defensar la seva terra. El drac, al llançar-se al mar, agità la cua i colpejà la terra fins formar centenars d'illetes, valls i turonets.

Els hi senta be el Nón Lá, oi??? ( típic barret Vietnamita )

Cap a Quan Lan!!!! El Vietnamita de la dreta es el cuiner. Gràcies a ell vam poder degustar uns plats boníssims i decorats amb molt de carinyo.

Acomiadament. La última nit.......

De dreta a esquerra : El grumete, el cambrer ( que ens feia figuretes amb els tovallons ), la Mari, jo, el capità ( Un bon tio. Va ser el seu aniversari i el vam celebrar amb ell i la seva familia ), el Miguel ( amb la seva inseparable "riñonera" ) i en Marc.

UNA VEGADA MÉS, UNA EXPERIÈNCIA REALMENT INOBLIDABLE!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!