dilluns, 6 de febrer de 2012

Últim Post

Per motius que aquí no explicaré, hem de tornar a casa. Tornem de manera sobtada, de manera no esperada ni decidida 100% per nosaltres mateixos. Això fa que s’enganxi un sentiment de tristesa a la nostra pell  però que un cop a casa, estic segura que es transformarà en un sentiment de valentia i orgull.
Al llarg de la vida hi ha molts moments en què el destí es molesta a prepar-te cruïlles insospitades, sorpreses i girs imprevistos que has d’anar enfrontant a mesura que es van presentant. Hi ha vegades que et troben preparat, altres no.... Sigui com sigui els nostres passos ens van portar fins aquí i ara toca marxar. 

Hem estat 11 mesos visquent una experiència increïble. Hem passat moments durs, difícils i tristos però mai moments dolents. En aquesta aventura no hi ha lloc per paraules com frustració, fracàs o decepció i sincerament no crec que tinguin cabuda mai més en la nostra existència.
El més important i el que ens quedarà per sempre és el poder dir que ho hem fet. Durant molt de temps guardàvem un somni sota el coixí, una il.lusió un desig... I   el sentiment que ens envoltava amb sabor a “si ho haguessim fet” ja ha quedat amagat. Hem conviscut amb una nova cultura i ens ha ajudat a canviar la visió que tenim sobre el món i tots els humans que hi habiten.
Hem conegut gent que ens ha deixat marca, amb la que hem mantingut un vincle especial. Tan especial que es fa trist dir un : No sé fins quan! Diem adéu a l’encantadora parella de la botigueta del costat de casa, a la recepcionista dels pisos, a tots els vigilants del pàrking, a la propietaria del pis, a la nena que ven les samarretes al carrer, al guia de Cambodja, a la nena embarassada de Hoi An, a la jefa dels taxis, a totes les nenes del super, les de la manicura, les de la pelu, a la señora del café,  a la dona del mercat, al cambrer amb cara rondinaire de l’Hindú, als cambrers del Thai, al “driver,” a la Thi, a la Lihn, al Tam i tot el seu team, a Carolina, a Fernando, a Vicente.... I a tots els Vietnamites que ens han regalat un bonic somriure. De tots i cadascún d’ells hem aprés alguna cosa i hem compartit bones estones que ens perduraran a la memòria per sempre.
I aquí acaba també el Vietnam Cantonada Bailén, m’ho he passat molt bé explicant les aventures, seleccionant fotos entre centenars i m’ha agradat compartir-ho amb tots vosaltres, però com va dir Miquel Calçada en el seu últim capítol d’Afers exteriors : És moment de tornar a casa, de tornar al lloc d’on pertanyem i de mirar la nostra terra amb la mateixa curiositat que hem mirat Vietnam...
Ens veiem al carrer Bailén!!!
Petonets a tots



A qualsevol cantonada improvisen una barberia... i després de la pelada, no us penseu que escombren el terra!!! 

Vam tindre el plaer d'anar a una festa d'aniversari d'un rollito (nen Vietnamita) que feia 1 any. 
Qualsevol moment es bo per afaitar-se

Treballadors fent el menú diari...

Venedora de noodles

Taller mecànic al carrer amb els olis i greixos.

Toldos a mida... qui necessita un taller amb una taula si tens el terra?





El camí cap al piset.... la nostra ruta diaria que tant anyorarem


Els meus amics els vigilants del pàrking. Ara aniran pels carrers de Saigon amb els nostres cascos i l'adhesiu del Barça enganxat.

I això es tot, ja començo a veure borrós... Aquí s'acaba l'aventura dels dos catalanets a Vietnam. 

3 comentaris:

  1. Ànims cosinets!!!! Heu sigut supervalents en empendre aquesta aventura i tb en saber posar-li un final. Ens veiem per terres catalanes!!! Un petonàs.
    Mònica

    ResponElimina
  2. Doncs molt ben vinguts a casa, per escruire un altre página de la vostre vida.

    ResponElimina
  3. gràcies per compartir la vostra aventura amb nosaltres.

    ResponElimina