dilluns, 31 d’octubre del 2011

Adéu papis!!!

I tornada cap a la ciutat de Saigon. Els últims dos dies van ser per gastar, caminar, beure, menjar, fer la manicura, pedicura, massatge i sobretot aprofitar cada segon que passava amb els pares. El seu primer viatge a Àsia, el meu primer viatge sabent que tornaran a casa i no els tornaré a veure fins passat uns mesos.
Han estat uns dies molt emocionants. Em fa gràcia pensar com es pot invertir la dependència pares-fills, amb el pas del temps. 
Quan ets petit i marxes de vacances amb els pares, depens totalment d’ells. Decideixen, et cuiden, et protegeixen, et guien, t’ensenyen, t’aconsellen, et defensen.... Vas on ells van i et sembla bé.
Aquesta vegada ha estat al revés. Hem sigut nosaltres qui hem cuidat d’ells, els hem guiat, protegit, ensenyat, aconsellat i defensat. Es deixaven portar per nosaltres i espero i desitjo que també els hagi semblat bé.
Després de moltes anècdotes, aventures, estafes, històries, sorpreses i tantíssimes coses més, ens acomiadem i ens tornem a quedar els dos solets en aquesta immensa i caòtica ciutat. Ens quedem mirant l’edifici del davant observant-los mentre caminen pel llarg passadís buscant la porta d’embarc. Les escales mecàniques es mouen i ells desapareixen. Fins aviat papis!!!!!!!!!!!!!!!

Veig algun problemilla amb els palillos... 


M'encanten aquests moments!

Esperant a que les dones acabessin de comprar....Per què els homes son tan sosos amb les compres? Qué no entenen que no es fàcil triar entre centenars de models de llaços, cintes, agulles i gomes de cabell?


Las marujas marujeando...

Retards amb els vols....

Capità durant uns segons... fins que el flaix de la càmera va despertar al capità de veritat que dormia al darrere. Del susto es va despertar i aixecar de cop pensant que el barco es prenia foc o algo semblant.


Fent el bobo...

Fent més el bobo encara a l'habitació de l'hotel. Era super gran i molt senyorial!!!! Jo crec que ens escau molt bé aquest entorn.

Quina patacada!!!! Pobreta va caure rodolant per unes escales... Afortunadament no es va fer mal.

I mira que et vam dir que també fessis com la figura!!!! Ets un cas....



Donuts a la Vietnamita amb polsim de carbonilla al perfum de benzina.

El lavabo d'un restaurant de platja. No falta de res, gillette (por si te sale algun pelillo rebelde), raspall de dents, pasta de dents, esponja... les millors "amenities" que he vist mai.

Barquetes de pescadors. 

Està guapo, oi?

M'encanta aquesta foto...

Concentradíssim mirant el menú en Vietnamita, sense fotos. Encara em queda el dubte si ho entenia o no perquè anava passant pàgines i quan acaba de mirar-les totes, diu : "Yo quiero pescado".

No podem ser més "guirirs" que això. Ens ho vam passar pipa, però com es habitual en aquest pais, aquests angelicals senyors ens van estafar. Ens van prendre el pèl ben pres. La veritat es que ho fan molt bé això d'estafar. La supervivència a base de mentides i més mentides. No és el fet de pagar més o menys és el fet de que et prenen per idiota.

La Mari es un solet!!!!!!

Un sobresou no va malament a ningú.... La propietaria de la botiga li va oferir feina de venedor de samarretes. 

La barbacoa Vietnamita. Serveix-te tu mateix. Divertit però sofocant. Sense aire acondicionat, 35 graus de temperatura,  90% d'humitat, l'escalfor de desprenen totes les barbacoes que hi ha a les taules, l'ambient carregat de fum, olor macho Vietnamita.... Horrible!!!!

Si, veieu bé. Això es un escorpí negra i gran. En Marc s'ho va demanar i s'ho va menjar!!!! Es menja tot sencer, no es deixa res. I fa crec crec quan mossegues. Jo vaig provar una poteta i el meu pare també li va fotre mossegada a la cua.... Té un lleuger sabor a gambeta de Palamós. (La carn del bixo també es molt negra i compacte) Fastigós. En aquest restaurant es pot demanar penis de bou, serp, granotes, carn de cocodril, carn de gos, iguana a la brasa, saltejat de cucs..... Una carta molt extensa.

L'últim dia. Un dia tristot. Moltes gràcies per venir!!!!!!! Ens ho hem passat molt i molt bé. Ara esperem amb candeletes a l'Enric i la Neus!!!!!!



diumenge, 30 d’octubre del 2011

HUÉ I HO IAN

Són les 3 de la matinada i ens hem de llevar. Quan s’està de vacances no importa l’hora que t’has de despertar. Agafem un avió que ens portarà a Hué, la ciutat imperial de la dinastia Nyugen. Només ens estem un dia però suficient per poder visitar la ciutadella dinàstica que encara es preserva malgrat les destrosses causades per la guerra.
Hué es una ciutat rica en història i cultura. Va ser la capital de Vietnam durant els anys 1802 i 1945 i es caracteritza per la seva vida religiosa i educativa de la nació Vietnamita. Hem de tornar, ja que ens van quedar molts monuments per visitar i no penso marxar de Vietnam sense visitar altres punts d’interès que té la ciutat.

Esperant a l'aeroport mentre esmorzem. 






Vam anar de Hué fins Ho Ian en una furgoneta que va fer una ruta molt agradable. Vam pujar un port de muntanya fins endinsar-nos en els núvols, la boira i la pluja. És la segona vegada que hi anem però es tan maco i hi ha tants raconets que l’estada no es fa gens repetitiva.



Els moteros es preparen per fer la ruta. 



Una carnisseria

L'hora de la migdiada es sagrada i no els importa si posen els peus o el cap sobre el menjar...Hem vist peus a sobre de la carn, del peix o fer servir un cabàs ple de fideos bullits com a coixí!!!


Senyora, vol dir que està còmoda?

El meu pare cuinant el seu propi dinar.... Peix a la plancha amb embolcall de fulla de plataner.

Va fer una amiga. Una dona adorable.


dissabte, 29 d’octubre del 2011

HALONG BAY

LA BADIA DE HALONG BAY, evoca unes sensacions i uns calfreds marevellosos. Sencillament preciós, impressionant, extraordinari, admirable, espaterrant, espectacular, sorprenent... Em deixo algun adjectiu?
Els 3 dies de creuer van ser l’estrella del viatge. Un creuer per nosaltres sols, un “junk” (l’embarcació típica Vietnamita) amb només 2 cabines i tota una tripulació al nostre servei. No s’havia de compartir ni taula ni tumbona ni sofà amb ningú. 
3 dies dedicats a contemplar bellesa i a malbaratar relax mentre la retina disfruta com un nen petit amb una joquina nova.
Un cop presentada la tripulació i acomodats a la cabina, ens comencem a moure suaument. En 10 minuts deixem el port enrere i ens anem endinsant per la badia. Apareixen maquíssimes formacions de roca cobertes per un llençol de selva tropical i aus que les voltegen. Hi han de totes mides, desde la que li falta poc per dir adéu fins la enorme paret vertical esculpida per l’aigua i el vent, plena de detalls que poden passar desapercebuts sino et fixes bé, com un temple en miniatura o animalons salvatges. 
Tots 4, admirem en silenci una petita part d’aquest paisatge casi irreal, els meus pares es miren, els seus ulls mostren felicitat, en Marc oblida els mals de cap que està tenint degut a la seva feina, espero que el patiment que ha anat carregant aquests últims dies es vagi diluint una mica i jo em limito a ser una simple espectadora de tot plegat. 
Arriba l’hora de banyar-se. Saltar sense por i nedar entre les muntanyes inundades. No es veu el fons, costa alliberar-se de la por i nedem a prop de l’escala fins que una veu interior et crida : Aprofita i neda lluny... molt lluny...
En pocs minuts, el sol es comença a amagar i la sensació de pau augmenta. Regna una calma absoluta. Anem deixant que passin les hores mentre juguem a les cartes fins que els nostres ulls diuen bona nit.
Un nou dia. Ens llevem amb una boirina que dóna un aire místic al paisatge. Ho podem apreciar només obrint els ulls i mirant per la finestra de l’habitació. Les muntanyetes no han marxat, encara les veig...
Ens porten a veure un poble molt pintoresc. Conjunts de cases molt petites de colors vius que suren. Cases amb flotadors que es comuniquen entre elles i formen un poble. Tenen botigues que són les barques ambulants que van passant, escoles, bars, animals de companyia.... Jo encara em pregunto com poden viure així, surant, sense poder córrer ni tocar terra ferma. 
I per finalitzar la ruta, passejada amb bici y visita a l’illa “Quan Lan”. Platja d’aigües cristalines i sorra blanca. El millor de tot : Tota una platja per nosaltres sols!!

Preparats, llestos, ja!!!!!




Una cova impressionant. Uns 800m de galeries i enormes sales d'uns 30 m d'alçada. Aqui dins, deixem que la ment voli a la fantasia, veient tot tipus de formes, figures i textures.







La llegenda explica que fa molt i molt de temps, quan els Vietnamites lluïtaven contra els invasors Xinesos del mar, l'emperador de Jade envià una familia de dracs celestials per ajudar a defensar la seva terra. El drac, al llançar-se al mar, agità la cua i colpejà la terra fins formar centenars d'illetes, valls i turonets.





Els hi senta be el Nón Lá, oi??? ( típic barret Vietnamita )












Cap a Quan Lan!!!! El Vietnamita de la dreta es el cuiner. Gràcies a ell vam poder degustar uns plats boníssims i decorats amb molt de carinyo.



Acomiadament. La última nit.......

De dreta a esquerra : El grumete, el cambrer ( que ens feia figuretes amb els tovallons ), la Mari, jo, el capità ( Un bon tio. Va ser el seu aniversari i el vam celebrar amb ell i la seva familia ), el Miguel ( amb la seva inseparable "riñonera" ) i en Marc.

UNA VEGADA MÉS, UNA EXPERIÈNCIA REALMENT INOBLIDABLE!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!